Paisatges vius
El paisatge del Miracle ha estat i és modelat per aquells qui hi viuen i hi treballen, i ens ofereix un clar testimoni de la història cultural i social del territori, i de la modelacio associada del paisatge.
Les construccions de pedra seca, els marges que esglaonen els vessants en feixes, les barraques i les tines,el dólmen del Miracle, juntament amb testimonis dels antics camins ramaders que transcorren pel Miracle, ens parlen d'un passat intensament agrícola.
El paisatge ha estat històricament gestionat des dels veïns i la pagesia organitzades entorn la masia, des d'on modela l'entorn a través de la producció agrària i ramadera i l'arquitectura popular associada. I de manera molt important també des de la seva cultura i teixit associatiu que tenen per objectiu promoure i conservar el territori (associacions culturals, associacions de defensa forestal, associacions de caçadors, ...).
Avui l'economia del Miracle, i la del conjunt el Sud del Solsonès, continua basant-se en el sector primari, principalment agrícola, acompanyat d'iniciatives de promoció del patrimoni i de turisme que pretenen revalortizar-lo.
Conservar el paisatge i els seus valors requereix de conservar i promocionar la manera de viure dels qui l'han teixit segle rere segle, i que ho continuen fent en l'actualitat.
Pinassa de la serra de Sant Jaume, anys noranta. Fotografia: Lourdes Capdevila, Can Canonge.
Santuari del Miracle, juliol del 1998, abans de l'incendi. Fotografia: Florinda Plans.
El paisatge avui
El paisatge del Miracle, i de Territori de Masies, és un gran mosaic de terres de conreu, boscos i bosquines. Les terres de conreu són ocupades principalment per cereals de secà.
Els boscos madurs són formats principalment per boscos de pinassa, amb algun pi rojalet.
Trobem també importants rouredes, d'alt valor ecològic, i rouredes joves que es recuperen i neixen després del foc del 1998.
La gestió dels boscos ha passat per diferents etapes, marcades per la història global i, en el nostre cas, també pel gran foc.
El Miracle i Riner però foren tant sols uns dels pobles que es van veure afectats per les prop de 20.000 hectàrees cremades en el Gran Incendi Forestal del 1998. Municipis veïns com Pinós, La Molsosa, Llobera, Clariana de Cardener i Pinell de Solsonès, també van ser afectats i avui comparteixen les característiques anomenades.
El paisatge i mosaic:
Vistes actuals des del mirador de Sant Gabriel, 2012. Fotografia: L'Arada.
La gestió del paisatge
Un paisatge ben conservat cal que sigui ben gestionat. La gestió més bàsica es du a terme pels qui hi viuen i per part dels propietaris ( tota la zona del Miracle i Territori de Masies és de propietat privada).
Per una banda contribueixen a la seva conservació simplement mantenint pràctiques agrícoles sostenibles que s'han anat traspassant de generació en generació.
La diversitat de conreus, la seva rotació, la presència de ramats i l'explotació de la fusta per al mercat i per a autoconsum són els principals pinzells que dibuixen el paisatge mosaic que ens caracteritza.
El mateix treball de la terra ha fet també que es construïssin parets de pedra que eviten l'erosió i amplien el mosaic.
Però també existeixen actuacions que van encaminades a conservar el paisatge sense que estiguin vinculades directament a l'activitat econòmica. El manteniment de camins forestals, la construcció de basses i punts d'aigua o les aclarides també hi tenen molt a veure.
Conscients de què preservar el paisatge i els boscos té un benefici social públic cabdal, durant uns anys existien programes públics de suport a aquestes actuacions.
La legislació i la gestió dels boscos ha passat per diferents etapes, marcades per la història global i, en el nostre cas, també pel gran foc.
Etapes de gestió forestal:
Ecologia del foc: La regeneració del paisatge després del foc
Als boscos de Territori de Masies i del Miracle hi trobem diferents espècies adaptades al foc i per tant es concep, a baixes intensitats, com a element natural dels nostres ecosistemes.
Les adaptacions al foc poden ser tant amb llavors resistents al foc (pi blanc, romaní, gatosa, estepes) amb germinació afavorida per altes temperatures, espècies que rebroten (alzines, roures) i espècies que presenten ambdós mecanismes alhora, com la farigola o timó (Thimus vulgaris).
Les espècies que germinen després del foc disposen d'un banc de llavors que resten protegides a terra durant el pas de l'incendi, i es mantenen germinables durant anys (romaní, galota, estepes).
Altres espècies, com la pinassa, presenten un tronc molt net fruit de l'adaptació a incendis de sotabosc,.
El tronc net fa que sigui més difícil que el foc arribi a les capçades i afecti a l'arbre.
Abans del Gran Incendi del 1998, i del de 1994 (a Castelltallat), als nostres boscos hi predominava la pinassa amb algunes fragmentacions de pi rojalet (Pinus sylvestris) per sobre dels 700 metres, rouredes de roure de fulla petita, alzinars, i boscos de pi blanc amb pi pinyer a les zones més baixes de la Serra de Castelltallat.
A diferència del pi blanc, que es desenvolupa en hàbitats de condicions més àrides i altituds inferiors, el pi roig, la pinassa, i algunes espècies de savines (Juniperus sp.) no disposen de mecanismes d'autosuccessió tan eficients en ambients mediterranis, ja que quan es produeix el foc no acostumen a disposar de pinyes ni pinyons madurs.
S'ha de tenir en compte que les masses de coníferes existents prèviament als incendis dels anys 90 no eren d'origen natural, sinó que provenien de l'actuació de l'home en l'àmbit rural i del seu manteniment com a una unitat del paisatge determinada, essent la roureda amb presència d'alzines i pi blanc la vegetació climàtica original.
El paisatge que creix i que ens espera
Als boscos mixtes de pinassa i pi blanc afectats per incendis, el pi blanc passa a ser l'espècie dominant. Per contra, als boscos mixtes de pinassa i roures, propis de la Serra de Castelltallat, i afectats pels incendis del 1994 i 1998, esdevindran rouredes rebrotades.
Finalment, en aquelles masses forestals dominades per pinasses però sense presencia de pi blanc ni roures, la regeneració es veu alentida per manca de llavors, tret que es dugui a terme un projecte de restauració.
Des de l'Associació Rebrot i altres iniciatives populars es van dur a terme plantacions de pinassa, algunes exitoses i d'altres no tant.
Una d'exitosa és el Bosc de l'Emília, a l'Avellanosa, que va plantar 20 hectàrees de pinassa i pi roig que avui ja tenen 15 anys.